És un de tants mots creats per anomenar processos desenvolupats a través de les tecnologies digitals que s'han instal·lat irremissiblement a les nostres vides. Atenent a la seva etimologia, es refereix a «la por incontrolable a sortir de casa sense el mòbil», fet que ocasionaria la tragèdia vital d'estar desconnectats del món, almenys en un 58% de la població, com testimonien els estudis demoscòpics més recents. És a dir, un temor i ansietat davant del fet de no poder consultar el mòbil cada cop que es desitgi. Aquesta dependència ja està tipificada als manuals de Psiquiatria, i els símptomes estan molt clars: no poder viure sense ell, no poder atendre una altra persona si truquen o si es reben missatges pel mòbil, estar més pendent del mòbil que de la família o les amistats.
I com que ens referim a les febleses de la condició humana, l'addicció a sentir-se connectat constantment comporta la necessitat de desconnexió. Una altra de les paradoxes que ens defineixen com a éssers socials. Vivim connectats desitjant desconnectar-nos. El filòsof Daniel Innerarity reflexiona sobre els efectes devastadors d'aquesta dependència irracional, la sensació d'estar desbordats pel torrent d'estímuls que requereixen perpètua atenció. Conclou que «la connectivitat és tant un imperatiu tècnic com moral»; això explica que la quotidianitat arribi a ser extenuant perquè estar connectat no implica sentir el contacte real de les persones que, en definitiva, és l'origen de la conducta. Un bucle contradictori del qual hauríem de ser conscients, si més no per recuperar la llibertat de decisió sobre el nostre temps, el nostre espai i la nostra identitat.
