Em refereixo al MOMA de Girona, el restaurant de la Carretera de Barcelona que ha penjat a les cremoses parets una part de l'obra del fotògraf Màrius Brossa. És una sèrie de finestres que fan pensar en un poblet de plaça recollida i amb el sol empordanès que truca a les cases. T'imagines pocs carrers plens de gats de tots colors -com a les fotos- i, potser, d'entre els camps i boscos en sorgeix la gran mola d'un castell, una ermita i un cementiri avorrit. És una exposició lluminosa que convida a contemplar-la amb calma com ho faries amb l'arquitectura de qualsevol poble de l'Empordà. Brossa és un voyeur de línia clara que t'acompanya a mirar sense pressa. Cada espectador imagina el seu poble ideal -la finestra acluca l'ull. El fotògraf ha exposat a Frankfurt i a Nova York; és un artista inquiet perquè també ha treballat en el món convuls de la premsa, ha dissenyat i pintat escenografies teatrals i va col·laborar amb el poeta, mort el 1991, José M.ª Fonollosa rodant curtmetratges. La pintura és la disciplina en què actualment treballa; il·lustra textos del poeta japonès Wataru. Incansable, no para d'investigar pintures i textures -barreja ciència, instint i atzar-, la seva pintura està empeltada d'ofici i d'art fotogràfic, per això tant encomana una foguerada sentimental com una nanosensació. Les obertures que Brossa serveix a la taula parada són balsàmiques -detalls intrigants- i provoquen el desig de conèixer més obra de l'autor; d'endinsar-se en les diferents mirades per, al final, confegir-ne la definitiva i original. El MOMA ofereix una excel·lent oportunitat d'entrar a l'òrbita del planeta Màrius Brossa. I sí, és família del genial Joan Brossa, n'és el nebot.
