Finalment Europa ha convocat una reunió per tractar la crisi dels refugiats, però en una gestió dels temps desesperants caldrà esperar encara quinze dies i, si tot va bé, no serà fins a l'octubre que es podran començar a aplicar acords. Mentrestant, però, es va preparant el terreny. Angela Merkel manté un pols intern en el seu país a favor de la dignitat dels nouvinguts enfrontant-se sense complexos als populistes i als radicals que convoquen manifestacions i ataquen els refugis. Paral·lelament ha obert un front diplomàtic per advertir que no oferir solucions pot significar que es posi en qüestió un dels principals avenços de la unió, que és la lliure circulació de persones dins d'un mateix territori gràcies al conegut com a acord de Schengen. Ens trobem davant d'una crisi humanitària de dimensions gegantines que ens recorda la importància de disposar d'estructures administratives que ens permetin organitzar-nos i protegir-nos com a ciutadans. La impossibilitat d'establir una autoritat a Líbia és un malson més gran que qualsevol dictador pels libis o el fet que el règim siris es dediqui a perseguir als seus ciutadans i no a protegir-los recorda què dóna i què treu legitimitat a un estat. Tant pervers és inhibir-se com impropi i presumptuós pensar que es pot solucionar des de la llunyania. Aquesta és la dificultat a la que ha de fer front Europa. No totes les situacions són iguals i per tant no poden tenir resposta similar. Siguin quins siguin els acords i les línies d'actuació que es decidexin hauran de tenir en compte la defensa de la dignitat de totes i cada una de les persones i el respecte a la capacitat de decidir dels altres, i hauran de protegir allò del qual ens sentim orgullosos d'aquells abusos que ho posen en risc.
