El silenci és un record que vibra en el paisatge. Una corda immòbil d'on penja la roba de la bugada, un ocell que espera el moment oportú per aixecar el vol. El silenci és una bassa d'aigua tensa disposada a rebre l'impacte d'una fulla seca que cau.

Hi ha silencis que són absències i silencis curulls de vida. Silencis daurats que brillen com la cúpula d'una església romana i d'altres que s'empassen la claror com en un forat negre. Hi ha el silenci empallegós de qui espera el pitjor i el silenci anhelant del que cova un bri d'esperança.

Hi ha silencis que són remors, constants i insistents, que burxen l'orella i comprimeixen el pit. El silenci d'un tren que avança en la foscor de la nit, el silenci d'un automòbil aturat en un semàfor, el silenci d'un ventilador que gira el cap d'un costat a l'altre. Hi ha el silenci que grata el vidre de la finestra a mitja tarda i el silenci que s'escola pels embornals amb la primera pluja de tardor.

El silenci és un pòsit dispers en el primer cafè del dia i és la música de fons d'un somni a mitjanit. El silenci brota entremig de tiges de primavera en un camp llaurat i omple els intersticis entre els llibres en una biblioteca.

El silenci és la pols dels dies que s'acumula en el desert dels nostres calendaris pautats i és l'aigua de maig que omple pous i cisternes. El silenci és el punt brillant d'uns ulls que imploren, des d'una barca perduda enmig del mediterrani, i és el costat obscur d'una mirada que ens acusa. El silenci esclata en mil bocins quan algú obre la boca a deshora, però es reclou en si mateix quan calla qui hauria de parlar.