el nord és una regió mítica, esculpida en mabre i altres materials nobles, que comença en el lloc indeterminat on neixen les tramuntanades i que arriba just fins a sota una estrella errant, perduda en la immensitat de l'univers, que assenyala sempre el seu inesborrable destí.
Terra de líquens i de coníferes, de mars embravits i de rius navegables, de ciutats industrioses i de boscos infinits, de catedrals silents i de ports vociferants. Els filòsofs l'han definit, els polítics l'han intentat ordenar, els mercaders l'han volgut construir i els guerrers l'han destruït incomptables vegades.
El nord és relatiu però constant. Gràcies al nord, el punt cardinal més civilitzat, ens sembla que mirem el món en l'ordre adequat, de dalt a baix, de la ciutat al poble, de l'horta al secà, de la riquesa a la misèria, de la cultura a la barbàrie, de la memòria a l'oblit.
Però el nord ens mira amb ulls freds, ens escolta de lluny i sovint no comprèn les nostres ganyotes meridionals. I encara que nosaltres ens posem de puntetes i alcem els braços suplicant, els espadats de marbre semblen cada vegada més alts i distants, més durs i ombrívols.
El nord, sota una boira eterna, viu la seva vida d'esquena als que truquen insistentment a la seva porta. Hi va haver un bufó de la cort que assenyalà un punt determinat d'una estació ferroviària tot exclamant que allà hi havia el centre del món, però nosaltres sabem que aquest indret volàtil sempre serà abduït pel pol magnètic septentrional i que les boles del món sempre giraran sobre una peanya immutable.
