la Teresa Goday deia al seu nét, en Jaume, que hi havia tres coses de la sala que eren seves: la copeta, el tamboret i el coixí de la finestra. De tant en tant la Teresa li feia beure dues copetes de vi i en Jaume, per culpa del vi, explicava a l'àvia coses que no volia explicar: que hi havia un arbre que feia papallones blanques que volaven sense parar, que entraven i sortien i que ballaven plegades. Després en Jaume va morir i la Teresa Goday s'amagava l'ampolla de vi entre els plecs de les faldilles i en bevia de tant en tant, mirant pels finestrals, quan la vida ja havia passat tota rabent i li tornava de cop la joventut i els bons i els mals moments tots barrejats. «L'amor fugí a poc a poc» -escriu Mercè Rodoreda a Mirall trencat. Un dia vaig entrar en una botiga a comprar una ampolla de xampany ben fresc. Vaig demanar xampany perquè la mestressa era gran i vaig pensar en la meva àvia. «Sempre en tinc alguna ampolla a la nevera -em va contestar-. De tant en tant n'obro una i me'n prenc una copa». Va passar, res, només un segon, el fregadís d'una complicitat fràgil. Va treure l'ampolla del fons d'una nevera on també hi devia haver bosses de salsitxes i botifarres, retalls d'embotits i un desgavell de llaunes de refresc. La mestressa és una dona gran, a punt de jubilar-se. Els anys la fan caminar coixa. A les novel·les tot és endreçat i tot acaba tenint un ?perquè. A la vida no és tan fàcil. Èxit? Fracàs? Sembla una frivolitat parlar-ne en aquests termes. Camins que segueixen i altres que s'estronquen. «¿Per què havia de fer-se-li present, a les seves velleses, aquell bocí de joventut que havia colgat en el més profund de la seva ànima?». Perquè tot torni a passar, també rabent, i ens en quedi la constatació: Que vivim i que hem viscut. Que som això.
