fa uns dies, un conegut de Madrid en pronunciar la paraula «seny» va dir en castellà «seni», no «señ». Amb bon humor li vaig dir: «Veus?, aquesta és una de les coses que més ens treu de polleguera als catalans. Que a hores d'ara encara no feu el més mínim esforç en pronunciar bé quatre coses ben fàcils». Si considerem, com penso, que el català hauria de ser tractat com una llengua espanyola més i sentida amb orgull des de Valladolid a Cartagena, això ja no passaria. Em va donar la raó, almenys per telèfon. Ja vaig tirar la tovallola fa anys en veure que el meu cognom mai es pronuncia bé o, com passa, que hi ha gent que em diu «Martin», de la mateixa manera que a molts noms catalans se'ls accentua malament. Diuen «Àrtur» i no Artur, o «Yusef» per dir Josep. Els catalans tenim la pell molt fina amb aquests temes, però sempre hem sigut bons encaixadors. Fins fa res. Mai m'ha agradat quan es feien servir els idiomes com eines de batalla ideològica i identitària; però, coincideixo amb l'expolític i pare de la Constitució Miquel Roca i Junyent quan diu que gran part del drama que estem vivint -per no dir tragèdia- procedeix del respecte per la llengua. Com ha quedat palès en aquest apunt des de fa molt temps, no crec en fronteres ni separacions. Penso que l'aposta per la independència és voler caure per un penyasegat sense paracaigudes. Crec en el respecte mutu, la solidaritat i en millorar continuament les relacions financeres i fiscals adequades al moment econòmic que es visqui. La crisi econòmica ha estat una altra excusa per veure enemics i fer-se la víctima. Tothom ha comès errors, però a penes he vist ningú, començant pel president de la Generalitat i el del Govern espanyol, reconèixer-los. Una pena.
