Molts diumenges de la nostra infantesa els vam passar veient paisatges de l'oest en cinemes de barri, entre olors de tabac i de xiclet de maduixa. L'oest cavalcava en la pantalla incansablement, curull de cowboys polsosos, bandits cruels, i un Setè de Cavalleria que sempre arribava en el moment oportú.
Curiosament, després, aquell Far West es va anar desplaçant seguint el camí invers del sol. Tot va començar un dia -tal com ens cantava l'Aute- amb James Dean llençant pedres contra una casa blanca A l'est de l'edèn i després Woody Allen abraçat amb la Diane a Manhattan.
En aquella època ens vam sentir més atrets per aquell darrer horitzó americà, molt probablement perquè el nostre oest més proper era terra hostil. En primer terme -seguint aquesta lògica inversa-trobàvem un oceà en el qual els catalans ens sentíem fora de lloc i després passàvem per una Meseta àrida i trista que només ens va saber enviar jutges, funcionaris, guàrdies civils i un doll d'incomprensió que ha durat fins a l'actualitat.
Per l'oest cada dia es pon el sol, però també s'hi aigualeixen els somnis. L'únic oasi a ponent són les terres galaiques i portugueses que sempre ens esperen amb l'afable somriure dels seguidors de Rosalia, dels bevedors d'orujo i de vi de Porto, i de tots els heterònims lisboetes de Pessoa. Aquell és l'únic oest proper amb el qual podem comptar.
De l'oest llunyà ara només ens arriben, en 3D o BlueRay, guerrers galàctics, jocs de trons i superherois improbables i amb ànima de crispeta ensucrada.
