l'APUNT FINAL

La gibrelleta nacional

03.10.2015 | 00:00
La gibrelleta nacional

En Panotxa dorm en una habitació tancada amb clau i amb un finestra barrada. Cada nit mira de fer pipí abans d'enllitar-se, perquè sap que després no podrà. Malgrat tot una nit es desperta neguitós. Sap que sota el llit no hi ha cap gibrelleta, però ho comprova inútilment. Crida la mare amb poca convicció, només per poder dir que l'ha cridada. Finalment decideix deixar-se anar. Pensa que si en fa ara que només en té una mica, l'escalfor del propi cos eixugarà els llençols i l'endemà sa mare no se n'adonarà. Però de nit les coses es compliquen i ha d'acabar fent les necessitats a la llar de foc. De bon matí la mare obre la porta i sent la flaire. Ràpidament deixa una gibrelleta sota el llit només pel plaer d'acusar en Panotxa de comportar-se com les bèsties. Crida, l'acusa de mentider i encara diu que la farà parar boja. En Panotxa -aquest alter ego de Jules Renard- sap que la mare no l'estima. Ell tampoc no se l'estima. La seva infància és un turment i sap que un dia dirà prou. Qüestió de supervivència. "Vet aquí una revolta!", s'indigna la mare el dia que en Panotxa es planta. En Panotxa es farà gran, marxarà de casa, encetarà vida nova. El dia que mori la mare, Renard anotarà als seus extensos Journals un justet: "La mare ha mort". Deia Bru Rovira que els pobles que han patit al llarg de la història tenen més empatia amb el sofriment dels altres pobles. Segurament també es fan més forts perquè la duresa obliga a créixer ràpid i a protegir-se amb les eines que es tenen. De la duresa de la vida ningú no se n'escapa. Renard, que va ser un cas extrem, va fer servir la intel·ligència, la ironia i una bona dosi de mala llet com a escut per parar els cops.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema