El joc fa temps que ha començat i en els darrers anys s'està mostrant com una espècie d'escacs d'alta intensitat en els quals, de cop i volta, hi juguen tres o quatre equips i amb diferents taulers a l'hora. Hi ha peces que canvien i de ser blanques o negres passen a ser taronges o morades. Els dies de sol sembla el joc de l'orgull gai o una pel·lícula de Kurosawa. Per altra banda, el joc recol·loca peces, okupa masies, trenca i alça ponts i aqüeductes, situa miratges i caganers en naus d'empreses abandonades i les pinedes s'omplen de robots com si fos un joc de rol que evoluciona en un pessebre post industrial. Cada dia hi ha sorpreses, els augurs i endevins fugen o es pengen dels fanals de qualsevol ronda. També, cada dia sembla que el joc arribi a un punt i final -cul de sac, forat negre-, llavors apareixen dracs, dinosaures i dones de la "curva" a l'horitzó. Un piló de jutges i policies i gent amb moltes manilles que patrullen infiltrats enmig de la població que munta rius de gent i cadenes humanes que van de punta a punta de l'escaquer central. L'escaquer té diferents nivells i textures -cirerer, plàstic, moqueta- i de vegades un peó es despenya i es desnuca, un alfil corre esvalotat per una avinguda solitària i es perd en l'espessa xarxa del foc amic. Hi ha també peces que intercanvien cromos a sota els pons i al costat de contenidors encesos. I cada dia tothom es pregunta què passarà l'endemà, hi haurà una lluita ferotge? Sorgirà una lluna de sang? A qui li caurà el cel al damunt? Se suspendrà el trànsit? De lluny arriba la sàvia veu del demiürg Julià de Jòdar de la CUP que diu, "Mas és un dels nostres, representa la nació colpida". Latino tengo el calor de una copa de vino!
