Estarem d'acord si dic que en una època d'inflació electoral com l'actual correm el perill d'avorrir la política. En aquesta situació d'èxtasi mediàtic, quan tots els mitjans de comunicació busquen amb desmesura el protagonisme de la notícia i l'entrevista més agosarada, la política acaba amb la paciència de l'espectador o del lector. No seria estrany que els debats polítics arribessin a provocar el mateix desig de fer zàping, com succeeix amb la publicitat intrusiva i, per això mateix, molesta.
Al seu llibre La Política en tiempos de indignación, el catedràtic Daniel Innerarity recorda que a la Grècia clàssica, origen de la Democràcia, els idiotes eren els que no participaven als assumptes públics i es dedicaven únicament als seus interessos privats. Sense ànim que ningú se senti identificat amb el significat d'aquest "insult", queda clara la gravetat de la impostura quan es practica la indiferència cap a la institució política.
És cert que a la Grècia de Pericles era més senzill seguir amb atenció els discursos polítics ja que es concentraven en un sol espai, l'Àgora, mentre que ara els missatges es mimetitzen en un soroll ambiental que en fa quasi impossible la tria. El remei per no caure en la depressió davant la impossibilitat de filtrar el que ens convingui és l'anàlisi pausada i la reflexió desapassionada. No hem de caure en la idea que la política la fan els altres, que són els poders econòmics i productius aquells qui la determinen i que segueix uns postulats que se'ns fa difícil entendre. Innerarity apel·la a la lògica de ciutadans responsables i ens alerta de la temptació de prescindir de la política. La desorientació mai serà una excusa.
