En aquests temps hi ha gent que s'enorgulleix del seu cinisme. En la política, els negocis i el periodisme especialment. Fins i tot consideren que el cinisme és l'estat últim del desenvolupament intel·lectual, quan de fet és el de la decadència. El que passa és que el traspàs de la ironia al cinisme és molt fàcil de fer. La millor definició que s'ha fet de cínic és la que va formular l'escriptor Oscar Wilde en dues de les seves novel·les: "El cínic és una persona que coneix el preu de tot, però no sap el valor de res." El diccionari de la llengua catalana defineix el cínic com qui, "impúdicament, fa gala de no creure en la rectitud i la sinceritat". El cínic és la persona que no té valors i tant li fa un dia pensar o defensar una cosa i, l'endemà, una de diferent. I no els importa dir-ho. El cinisme va néixer a Grècia, com tots els moviments filosòfics, i està arrelat a la naturalesa humana. Tots, en algun moment de la nostra vida, hem practicat el cinisme. El problema és quan fas del cinisme la teva vida i es barreja amb la hipocresia. Conec polítics que en privat diuen quelcom molt diferent al que diuen en públic. N'hi ha d'altres que es mouen segons les enquestes de l'opinió pública. Si demà una majoria de la població està a favor de la pena de mort, ells també hi estaran. No faran res per convèncer la població del contrari. Saben que són incoherents. I dormen tranquils. Hi ha periodistes/tertulians que canvien d'idees segons bufa el vent. No estem parlant de les normals evolucions de les idees al llarg d'una vida. El cínic guanya sempre en èpoques de crisi i canvis socials, com l'actual. Ja els anem coneixent.
