l'APUNT FINAL

L'espera

10.10.2015 | 00:00

M'he anat a treure un queixal. Pobre queixal, ballava més que l'Iceta en campanya. A la sala d'espera n'hi ha uns quants que, com jo, meditem en silenci mirant el buit. Això que et toquin la boca no agrada gaire a ningú. Perdre queixals, encara menys. "Qui espera, desespera" -diu una pacient. "I tant" -contestem tots alhora. "I mira que els catalans hi tenim la mà trencada, en això d'esperar" -comenta un altre. Ara, de cop, hem deixat de pensar en les dents i hem començat a pensar en les eleccions. En les posteleccions, vaja. Se sent un tziiiiiii poc engrescador a l'altre costat de la porta. Un d'aquests trepants que burxa una geniva. Buf!
Ja em toca. La dentista no ha hagut de fer gaire força. Un cop alliberat de mi, el queixal ha quedat abandonat damunt la safata i m'han preguntat si me'l volia endur. Al voltant de les dents de llet hi ha un imaginari positiu, fins i tot festiu: creixem! Però els queixals vells no fan cap gràcia. No cal amagar-lo sota el coixí ni desar-lo com a testimoni de res perquè l'únic que testimonien, ai, és el temps que s'escola. Una altra oportunitat perduda, perquè el queixal no tornarà. "T'has esperat massa -comenta la dentista-. T'hauries d'haver tret el queixal del seny. Per culpa seva has perdut un queixal bo". "Vaja, -penso- si és que mai no perdem l'esperança". Surto de la consulta amb la galta inflada i adormida. Noto el buit del queixal absent que ara deu jeure a les escombraries, amb les gasses i els cotons i totes aquestes coses de mal veure.
"Vols dir que ens en sortirem? -em demana aquell altre que també esperava i que ja entra. Passo la llengua pel forat. Tinc els llavis adormits. La boca balba. "I tant!" -contesto. I torno cap a casa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema