l'APUNT FINAL

TERRA DE MARINES

15.10.2015 | 07:29
TERRA DE MARINES

Catalunya és un país que mira cap al mar, tots els camins hi menen, tots els dies hi neixen i tots els ulls, un dia o altre, es perden en la contemplació d'un horitzó que es dibuixa, com un filferro, tibant d'una punta a l'altra.
La franja costanera catalana es divideix en dues parts, l'una al nord i l'altra al sud, tenint com a punt central la boca d'un dels canons que encara apunta cap al port de Barcelona des del sinistre castell de Montjuïc.
La marina septentrional serpenteja lànguidament, entre pins i palmeres, del delta del Llobregat fins al delta de l'Ebre, topant únicament contra el manyoc pedregós del Garraf, incansablement pintat i repintat pels artistes del modernisme. La resta són platges de sorra fina, salpebrades aquí i allà per construccions característiques: un circ romà, una central nuclear o un parc temàtic dedicat a escurar les butxaques dels pares i les mares del rerepaís.
La marina meridional ja és més enrevessada, des del meu punt de vista, perquè també està subdividida en dues parts: al nord i al sud de la Tordera. La part baixa, diguem-ho així, la conforma la llarga platja que va de Badalona fins a Malgrat. A ella s'hi aboquen innumerables rambles, que s'enrabien poderosament amb les pluges que deixen anar les llevantades sobre la serralada prelitoral. I la part alta seria això que s'anomena la Costa Brava i que també es podria subdividir en dues porcions més petites: la que va de Blanes fins al cap de Begur i la que segueix fins a la ratlla de França.
Barcelona, com sempre, queda al mig, vivint d'esquena al mar i mirant de reüll cap a la terra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema