Pals és una llenca de platja de dunes onduloses entre la gola del Ter i els primers roquers del cap de Begur.

Terra endins, al voltant de les restes del que fou l'antic castell del Mont Aspre, s'hi alcen les cases en bona part renovades i reconstruïdes del nucli antic.

Des del pedró, al capdamunt del turó, s'hi pot contemplar encara el paisatge que meravellava Josep Pla, clapat de masies, campanarets, el botó de roda del Montgrí i, encara, sense toros de lídia ni -potser ara no gosaria dir-ho- cap hipoteca.

Però des de Pals també s'albiren, durant uns mesos a l'any, els camps inundats d'aigua dels arrossars. Des de les basses d'en Coll fins a l'estany prop de Palau-Sator, les plantes d'arròs verdes i orgulloses onegen al vent.

L'arròs és un cereal considerat aliment bàsic en bona part del món i els palsencs el cultiven des de fa més de cinc segles. Conreat molt més lentament i segat gairebé a final d'octubre, al contrari que altres arrossos del sud que al mes de setembre ja són al sac i ben lligats, l'arròs de Pals és d'una qualitat superior. Els grans absorbeixen millor el gust, no es pasta i és imprescindible per poder fer el bon arròs a la cassola.

Cada vegada costa més trobar un restaurant que, el dijous o el dia que sigui, serveixi un bon arròs, sobretot per la confusió popular que en general hi ha entre la paella valenciana i l'arròs típic de les nostres terres. O es fa una cosa o l'altra, però si s'opta per l'arròs a la cassola, els nostres cuiners haurien de tenir molt clar que s'ha d'utilitzar només l'arròs empordanès de Pals.