CDC i UDC van formar durant molts anys una coalició de partits que representaven un ampli ventall del centralisme polític català. Sota un tronc comú: un nacionalisme moderat amb algunes piulades independentistes, convivien sota el seu paraigües des de persones de tarannà conservador fins a d'altres de més socialdemòcrates, passant per liberals i demòcratacristians. CiU va ser fins i tot capaç de facilitar la governabilitat de l'Estat espanyol en la complicada dècada dels noranta, tant sigui pactant amb el PSOE com amb PP. Avui, un cop el paraigües que cobria la coalició -Jordi Pujol- es va trencar i el seu succesor, Artur Mas, va decidir enfilar-se a la muntanya, CiU es va anar encaminant cada cop més ràpid a la seva mort. El que queda de CDC -Unió ja està mig desapareguda- està a punt d'entregar-se a partits de tendència marxista i ?anarquista, que volen acabar amb el model que ha fet que Catalunya hagi estat una de les millors regions europees per viure-hi i treballar i que defensen sense prejudicis models econòmics com el de Veneçuela. Ara, els polítics de CDC ja no es posen ni corbata. Un cop perds l'estil propi i la personalitat, ja es perd tot. Prioritzar la identitat a la ideologia ha estat el gran error d'aquesta CDC en perill de desaparició, que és el mateix que dir refundació. Dóna la mà i t'agafaran tot el braç. Catalunya és un país molt plural, com es va demostrar en la darrera elecció, i molt mal fa aquell que s'erigeix com el messies que arrossega el poble, com si el poble fos només un. No faré especulacions sobre què passarà en els propers mesos; però l'esquerda és molt grossa i en algun moment haurà de començar a arreglar-se. Per això, encara mantinc l'optimisme. Almenys, sempre podrem tornar a votar.
