El risc

o hi ha idea, per insensata que sigui, que en algun moment no hagi semblat plausible. Per molt que diguem que construïm el bastió de la seguretat, el risc acaba traient el nas i sovint ens agafa amb el pas canviat. Un dia vaig entrar en mar. Vaig començar a nedar aigua endins «fins a les boies», vaig pensar, perquè les boies, amb aquest groc llampant, són un objectiu fix en un horitzó fonedís i inestable. Era cap al tard d'un dia d'agost. Anava fent. De tant en tant mirava les boies i semblava que nedaven al mateix ritme que jo. Elles cap a l'horitzó, que ja hem quedat que és un lloc poc fiable. Quan faltaven quatre braçades per arribar-hi em vaig girar. La platja era un lloc remot amb unes quantes formiguetes que s'aixecaven, s'estiraven, jugaven a pales o s'eixugaven amb les tovalloles per anar tornant cap a casa. De sobte em vaig adonar que estava llampada. Que l'edat no et cura de fer bestieses perfectament raonables. Al voltant, naturalment, tot era aigua. Va venir de cop tot el que no havia valorat: els corrents marins, la solitud, la incomunicació... La boia es gronxava. Jo també. Vaig decidir tornar nedant d'esquena, per veure la realitat només de tant en tant, quan es podia apreciar que, certament, arribava a la sorra, que tot havia anat bé.