El Boulevard

Terratrèmols a la costa

01.11.2015 | 00:00

Com passava amb els aiguats
de Girona, els fenòmens naturals ens provoquen certa excitació

Quan es produeix un fenomen natural que causa pocs danys o, com és el cas, absolutament cap, es produeix una certa excitació pel mite que suposa l'acció de la natura incontrolable per l'home. En canvi amb accidents d'aviació o un incendi com els d'ahir a Egipte o Turquia, amb centenars de morts, és a dir, producte de la tècnica o l'acció humana, qui pot s'estalvia les imatges de la desgràcia. En canvi un tsunami, un terratrèmol o una erupció, per molts morts que hi hagi pel mig, ens converteix en voyeurs. Aquesta excitació s'ha vist novament amb el terratrèmol de l'Alt Empordà d'aquesta setmana. Va agafar molta gent encara sense dormir (textualment a la tassa del vàter a un amic de Palafrugell) i t'expliquen el tro, la sensació de vertigen, el moviment d'algun objecte i Þns i tot als pobles més propers la caiguda d'alguns objectes.
He entrat aquests dies al Museu del Cinema de Girona, on cada any per Fires s'exhibeixen alguna de les pel·lícules de temàtica gironina del Centre de Recerca d'Imatges de l'Ajuntament de Girona. Gràcies a molts cineastes professionals o vocacionals, quan rodar no era gens econòmic, ja que exigia pel·lícula i revelat, tenim unes imatges sensacionals com les de les inundacions de 1962, pel·lícula d'uns quinze minuts de la qual fou autor el metge gironí Jordi Bosch i Mollera. Unes imatges de les Ballesteries et descobreixen gent preocupada, amb cara seriosa, perquè probablement estan afectats per l'aiguat. En canvi les imatges de l'Onyar exhibeixen gironins Þns i tot imprudents, passejant com si fos un diumenge a la Rambla a un pam de l'aigua, quan el riu estava pràcticament a nivell de la vorera i ja no hi havia ni barana a la zona on ara hi ha la plaça Catalunya. L'excitació de contemplar un aiguat malgrat la desgràcia que ha suposat per a altres gironins. Curiosament ahir mateix l'Onyar no era res, una bassa bruta on disfrutaven alguns adolescents i joves a la tradicional cursa nàutica festiva de Fires. Els contemplava al migdia al mateix pont de Pedra des del qual rodava fa més de cinquanta anys el doctor Bosch Mollera en una pel·lícula on es veu uns segons els piragüistes del GEiEG dalt de les seves embarcacions, protagonistes d'un boníssim reportatge d'Alfons Petit que va publicar fa un temps al diari i que va guanyar el premi de periodisme Manel Bonmatí.
Precisament avui fa 260 anys del famós terratrèmol de Lisboa del primer de novembre de 1755, que va destrossar la ciutat i va matar gairebé la meitat dels seus habitants. Com que el terratrèmol fou dins del mar es va produir un tsunami que va arribar a molts indrets de l'Atlàntic, per exemple a les costes d'Andalusia, amb milers de víctimes i pobles costaners arrasats. A Cadis va arribar una onada de dotze metres que va aturar parcialment la muralla de la ciutat, una península envoltada d'aigua. Fa deu anys precisament, en un viatge de feina a Lisboa, vaig visitar una exposició respecte a això. Explicava la recuperació de la ciutat i com els llavors reis de Portugal i Espanya varen demanar informes del terratrèmol a tots els municipis dels seus dominis. Els danys a Portugal, Andalusia i Castella foren molt notables i a Catalunya molt minsos. Tot aquest material s'ha estudiat per historiadors i cientíÞcs i ha permès reproduir la brutalitat d'aquest terratrèmol, que va ser gairebé d'escala 10.
El de l'altre dia a l'Empordà fou de 4,3, per sota de l'índex que dispara l'alarma de protecció civil, però ja és el més important de Catalunya del segle XXI. És entretingut llegir els informes dels municipis gironins arran del terratrèmol de Lisboa del 1755, amb pocs efectes a Catalunya. Els de Palafrugell es limitaven a dir que a la vila ningú va notar res. Els de Girona feien un esforç per explicar alguna cosa i relataven com dues persones que eren dins de la catedral varen pensar que tenien un atac de vertigen. A Santa Coloma de Farners hi posaven més pa que formatge -igual que aquests dies- descrivint les observacions del metge local Silvestre Galtas amb tota mena de llamps sense pluja hores abans (en aquells temps es pensava que els terratrèmols eren producte de les tempestes). Els de Caldes narraven com els manantials de la vila deixaren de rajar una estona Þns que van tornar després amb més força i amb aigua bruta i que es va produir un sacseig que va durar "media ave maría", una curiosa manera de mesurar el temps. Més amic de certa ironia era el regidor d'Hostalric que va contemplar les làmpades de l'església "meneándose de un lado a otro".
Per a mi el terratrèmol és el que vaig notar de petit, amb set anys, a les 11 i 8 minuts de la nit del 13 d'agost de 1967 mentre estàvem veient per la tele un episodi de Misión Imposible. Les llàgrimes de cristall de la làmpada de casa picaven unes amb altres. Amb el meu pare sortírem al carrer per comentar-ho amb els veïns i amb algun periodista del diari, amic del meu pare, que llavors tenia la seu davant de casa i que l'endemà va publicar el nostre testimoni: "Unos vecinos del ediÞcio de la caja de pensiones nos relatan los movimientos de la lámpara de su comedor".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema