Acomençaments del segle passat, l'esperança de vida a Espanya era de 41 anys. Bé és cert que a causa de l'alta mortalitat infantil. Les persones, en qualsevol cas no gaires, que arribaven als 65 anys vivien deu anys més de mitjana. Ara, l'esperança de vida és de 81 anys i qui arriba als 65 anys, viu de mitjana vint anys més. Va ser Bismarck, canceller de l'Alemanya unificada, qui va decidir que els 65 anys era l'edat de jubilació on es podia començar a cobrar certa pensió. Va decidir aquesta edat perquè eren els anys que ell tenia i perquè eren quatre els que hi arribaven. Han passat més de 100 anys des de llavors i aquí no s'ha canviat res. No només la gent es prejubila abans, sinó que hi ha partits polítics que volen avançar aquesta edat. No s'ha de ser un geni de l'aritmètica per saber que en un país on treballa i cotitza el 38% de la població i on hi ha 8 milions de jubilats, si no es canvia quelcom, això és insostenible. Dient-ho clar: el sistema de pensions ha de canviar radicalment. Una opció és permetre que la gent que vulgui seguir treballant si manté les seves condicions físiques i psíquiques ho pugui seguir fent. L'altra, complementària, és intentar fomentar molt més els plans de pensions, ja sigui canviant l'esquema del fons públic o afavorint fiscalment més del que està als fons privats. Això vol dir fomentar l'estalvi. Hi ha models de països que donen llibertat als treballadors per decidir quin percentatge del seu sou es pot destinar al fons de pensió. Si no canviem aquest sistema com més aviat millor, no hi haurà prou treballadors en el futur per sostenir a qui es jubila, ja que la piràmide demogràfica ja és invertida. Un debat necessari que aquí no interessa. Llàstima.
