Estem dins d'un laberint de miralls semblant als que visitàvem de petits durant la festa major. Terra irregular i enfustat, descolorit al centre i polsós arreu, allà no hi havia cap bruixa com al tren, ni tampoc cap monstre, la por no sorgia dels ensurts, sinó d'una progressiva angoixa -uns miralls estaven trencats i d'altres, decantats- i de l'efecte d'una sensació encriptada en una paraula que desconeixíem: claustrofòbia. Veure's, primer, feia gràcia, poc després, però, quan la visió es multiplicava, resultava incòmode -et perseguia-, com també ho era topar-te amb un desconegut que no havies vist reflectit enlloc. El pas que comença demà al Parlament de Catalunya forma part d'un paisatge semblant, un lloc que canvia cada dia, que passa estones immòbil -gebrat o encès- i que reflecteix un munt de personatges que intentem comprendre, un relat del qual es desconeix el significat jurídic de la majoria de pàgines i el sentit de notes als marges i als peus de plana -força asteriscos- i en definitiva, l'abast d'una situació fins ara mai no coneguda. Un fabulós enigma. El nou i el vell es barregen, s'estimen i s'odien d'una manera paradoxal -lascívia freda-, unes vegades a la vista de tothom i unes altres, en la clandestinitat. D'un dia a l'altre la singladura transita de l'alegria a l'ofec, de la curiositat a la inòpia -molts versos solts en un escrit que es confegeix cada dia. Full de ruta, referèndum, xoc de trens, cop d'estat de paper, urnes de paper, el paper de les urnes, comandante en jefe o tempesta perfecta són alguns conceptes que recorren el laberint que a partir de demà començara a revelar la sortida.
