Setanta sis anys després del final de la Guerra Civil tenim per fi les dades completes de les víctimes de la repressió franquista a Catalunya. 78.000 represaliats i més de 3.000 condemnes a mort entre 1939 i 1945. Es poden consultar al web de l'Arxiu Nacional de Catalunya. En aquells anys miserables hi va haver molts de morts. Surten de totes bandes. Víctimes de la revolució. Víctimes dels bombardeigs. Víctimes del front. Víctimes de la Dictadura. Víctimes col·laterals -que en dirien ara- de la fam, de malalties absurdes.
Fa anys vaig comissariar una exposició sobre els refugis antiaeris a Barcelona. Poc després em va escriure una dona de Sevilla que m'explicava que el seu avi havia estat un carrabiner destinat a Barcelona. Sempre li havien dit que l'àvia havia mort en un bombardeig, però no en sabien res del cert. En aquell moment ja hi havia publicades les llistes dels morts a causa de les bombes, tot i que moltes van ser enterrades sense nom. L'àvia de la dona de Sevilla era a les llistes. Havia mort el 17 de març del 1938 a Barcelona. El segon dia d'una d'aquelles tempestes perfectes ideades pels feixistes. Em va tornar a escriure. Sentia un rara barreja de tristesa i d'alleujament. Deia que, com a família, mereixien saber la veritat, que s'ho devien. Les conseqüències de tants de morts encara es palpen. El traç es pot seguir en les idees polítiques dels descendents, en els seus vots. De vegades de maneres sorprenents. Hi ha qui ha viscut amb la memòria adolorida pel crim. Hi ha qui s'ha construït a la contra d'aquell record, potser perquè tanta feblesa junta es feia insuportable. Molts de morts perquè hàgim fet veure que podíem tirar endavant sense dir-los.
