Avol d'ocell, el barri vell de Girona és com un paisatge amb petits camps llaurats de teules. Aquí i allà es dibuixen taques verdes de molsa, d'acant i d'heura, i també dels colors estacionalment canviants dels arbres, que sorgeixen discretament dels patis tancats, gairebé secrets. Els murs enrevessats que conformen els carrers del Call semblen voler expressar, entre l'ordre i el desordre, una història tràgica.
Fa uns dies, el poeta hebreu Shlomo Avayou, assegut en un dels extrems de l'estrella de David que es dibuixa en el paviment del Pati dels Rabins, ens deia que Girona és una ciutat condemnada a recordar. El record, la memòria, la història, són presents a cada racó i assalten els transeünts, fins i tot els més desinformats.
La meva ciutat té aquestes coses i a vegades es fa difícil d'explicar, per aquesta raó el millor és fer una passejada de tant en tant pel carrer de Sant Llorenç o pel de la Força, lluny de les acumulacions festives i dels reguitzells de turistes que acostumen a omplir-la, tocar amb la punta dels dits la pedra humida dels murs i escoltar amb reverència els sons dels coloms i de les campanes.
Girona és un monument a la memòria, vint segles es passegen liquats pels carrers i es barregen amb la pluja que baixa com un rierol imparable per les cantonades i que omple les cisternes excavades en la pedra. Les inscripcions de les làpides sepulcrals del cementiri del Bou d'Or, guardades al Museu dels Jueus, són llegides en veu baixa pels visitants que saben interpretar l'antic àlefbet dels fils de la diàspora i, molt sovint, rodola una llàgrima.
