Els vius

21.11.2015 | 00:00
Els vius

o tinc cap dubte que l'ego complica molt la vida. Potser m'equivoco, perquè jo m'equivoco sovint. Serveixi de mostra que vaig arribar a pensar i a escriure -que encara és pitjor-, que això de la independència ja ho teníem engegat i mirin si ho tenim empantanegat. Bé, tot i que potser m'equivoco, em sembla que l'ego fa dir rucades. Les darreres les he llegit a les xarxes socials. Tot va començar amb els dramàtics atemptats de París. No em sembla que m'equivoqui si dic que molts ens vam sentir commoguts i sotraguejats, com si aquells morts fossin un xic nostres. Diuen els especialistes que l'empatia funciona quan et reconeixes en l'altre. Conèixer és estimar. Els humans estem fets d'aquesta pasta, imperfecte és clar. Diria que la majoria ens vam reconèixer en aquelles víctimes segurament perquè hem estat a París, perquè hi tenim família o amics, i encara perquè compartim una determinada manera d'entendre el món. Feien coses que nosaltres també fem com ara anar a un concert.
L'endemà mateix tota una suposada bona consciència universal va emplenar les xarxes d'imatges d'altres atemptats i d'altres morts, repetint que quina hipocresia, que si hi ha morts de primera i morts de segona i en fi, un enfilall de simpleses amb l'objectiu d'escarnir occident. Evidentment un assassinat és un assassinat. I una víctima és una víctima. Tant aquí com a la Xina popular. Insinuen que els morts del Líban ens són indiferents? Hem de fer veure que ens toca igual la mort d'algú que coneixem que la d'un desconegut? Hi ha uns sonats que no tenen manies i que acaben de matar 129 persones i l'únic que a molts els importa és dir: «Jo no sóc manipulable». Doncs l'enhorabona, escolti. I ara, què?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema