Hi ha països essencialment tràgics. Un dels que més m'ho sembla és Rússia. Espanya també ho és. La tragèdia està relacionada amb el mite, amb la religió, amb el sagrat. És un relat que clava els peus en el transcendent. I tant a Rússia com a Espanya els passa el mateix: Tot és sagrat. I si tot és sagrat les persones, ai, tenim poc espai per moure'ns. Diria que es prenen ells mateixos massa seriosament. Massa a la valenta. Com també es prenen massa a la valenta alguns escriptors i alguns artistes. Com si els déus els dirigissin la ploma o el pinzell. Per això hi ha tantes patacades quan el crític s'ho mira en la distància i en parla com el que acaba essent l'obra: una novel·la més. Un quadre més. L'ofensa és tan gran que alguns desembeinarien les espases. No sé si s'hi pot fer gaire res perquè cadascú és com és, però cal tenir-ho present. Res del que fem no és tan important.
Vist de la vora del Mediterrani tot es percep d'una altra manera. Si més no els grecs, al voltant de les festes dionisíaques, van ser capaços de bastir la tragèdia i la comèdia. I és que la vida es pot viure com si fos qualsevol d'aquests dos gèneres. Tot depèn de la mirada, no de la vida en sí, que sol anar salpebrada de tot una mica.
És el que em sembla que els passa als de les CUP, aquest conglomerat de partits i grups de qui ara depenem per tirar endavant el procés. S'ho miren tot amb tal transcendència que semblen més importants els dos vots a la investidura de Mas que el gruix de l'electorat independentista i que el gruix de l'electorat revolucionari. Relaxin-se una mica, cupaires. Que només són dos de deu. Ara per ara naveguem amb rumb incert, sense heroi, i amb el perill de protagonitzar una entretinguda tragicomèdia.
