Ja fa dies que només sento parlar de pantalles. "Passem pantalla" -diuen uns. "Aquesta pantalla ja l'hem passada" -diuen uns altres. I un s'imagina en Súper Mario amb la seva granota blau marí i aquella M gegant a la gorra saltant com un posseït muntanyes o edificis cap a un destí incert. Som a l'era dels jocs virtuals, que estan molt bé, però són força més previsibles que una colla de iaios jugant a la botifarra a mitja tarda al bar de qualsevol poble. O que un parell asseguts de cara fent saltar un peó o assetjant un rei.
Només pensem a saltar pantalles com si fossin els dies, que no poden tornar. Quan un juga virtualment s'asseu tot sol, va mirant i va prement botons. Tot va tan de pressa que hi ha poques possibilitats de bastir estratègies. Compta el que fas, no el que rumies. Les pantalles són bona metàfora per segons què, però pel Procés, que alguns donen per mort i enterrat i d'altres situen a l'UCI amb màquines que van fent piiiiii piiiiii, millor que no. Un jugador virtual sap que passarà més de cent vegades per la mateixa pantalla abans de guanyar. Un jugador de botifarra mai no repetirà la mateixa partida. Un d'escacs, tampoc. Som tan temperamentals que la tensió del procés ens ha fet pujar i baixar com si fóssim en una muntanya russa. Aquesta setmana l'emprenyamenta ha estat generalitzada. Mai no havia vist tanta gent de mala llet. Com s'imaginen que ho han fet els altres? Com un avi que es cala la boina i aposta, somrient, per un joc que no té i guanya perquè fa caure el contrincant de quatre potes. Si volem guanyar cal molta estratègia i molta murrieria, com un vell tafur. Tenim un avantatge: sabem que els altres, per més que prometin, fan catxa.
