El blues es va arremolinar en un pati del carrer de la Força; al territori artístic i empresarial de Cookingirona. L'empedrat de ressons medievals estava seguit d'un tint blavós amb esclats rojos, de quin color és el Mississipí? Calidesa de vespre fred, ventós. Tocava la banda Grateful Blues acompanyada d'admirables veus, Les Anxovetes. Blues, country blues, salpebrat de rock i atmosfera de ruta de llarga durada marcada pel fluir de l'excel·lent baixista Anna Fusté -toca i retoca com una exploradora del manglar. Grup compacte, sobri i alhora fascinador -vudú musical. Orgue misteriós -sorgit d'una cripta intemporal-, bateria de frontera, guitarrista elegant, directe i de molts matisos. Música de coll d'ampolla, de crossroad, suavitat que desemboca en alta tensió. I adés i ara, l'harmònica d'en Manel Rost -cantant-; porta a l'altra banda de l'oceà encara que estiguis al Barri Jueu, desitges anar on no estaràs mai, espais mítics acumulats al rebost durant la vida. Món de carretera infinita, de bèsties i boira baixa, suor roinera i pactes amb el diable de la música. L'harmònica. Notes estirades, tocs secs de destral i l'eco sagrat de l'instrument que recorre la línia invisible de la imaginació i el desig d'anar lluny, no aturar-se mai tot sentint la veu d'en Manel cada vegada més fonda. Salta, tomba i desa un munt de coses que insinuen que ell sí que ha recorregut la frontera del blues. Barret negre de tafur i ploma de guacamai guanyada en una partida de pòquer. Prou d'esperar! Crida Grateful Blues, el grup gironí ha engegat un verkami per publicar el primer disc, Waitin' no Mo' (waiting no more). Aquest és el link!: http://vkm.is/agratefulbluesodissey.
