Caminar per la llera d'un riu és una activitat interessant, perquè la vida sedentària dels humans sempre ha buscat la proximitat de l'aigua que nodreix i que guia. Caminar quinze quilòmetres per la conca hidrogràfica del que fou fa només un parell de dècades el riu més contaminat d'Europa és una experiència una mica més inquietant, ho dic per experiència. Ara la vida va retornant de mica en mica a les riberes del Congost i del Mogent, del Tenes, del Ripoll i de la riera de Caldes, els rius que afluixen al Besòs, en aquell punt exacte on sembla que conflueixin també totes les carreteres, totes les autopistes i totes les vies ferroviàries d'aquest petit país.

El Besòs és un riu caparrut i feiner, les fàbriques i les naus industrials s'alcen al seu voltant, dibuixant siluetes complexes en un cel il·luminat per la claror del llevant. Tot caminant llera avall, els pobles em semblen tots forjats amb un mateix formigó, acolorit aquí i allà amb tocs de pintura que intenten trencar el gris primordial.

Montcada dorm a recer d'una cimentera, Santa Coloma es desperta vigilada pel poblat ibèric de Puig Castellar i Sant Adrià pentina els núvols arran de platja amb una pinta de tres xemeneies encarades cap al cel.

En el tram final del riu, un gran parc fluvial ressegueix la riba esquerra del Besòs, desafiant les riuades sobtades i els embats d'una indústria que no sempre entén de cultura mediambiental. Veig com la gent s'hi passeja calmada els dies de festa, practicant el ciclisme i el patinatge i comptant les hores que falten per un nou dilluns, que els espera a la porta de l'autobús o de l'oficina de l'atur.