Aquests dies de desembre es fan curts, especialment a les valls ombroses de terra endins, allà on els rius han excavat profunds congosts entre les serres. La llum sobretot es troba a faltar les tardes de dissabte en què decidim sortir a passejar més enllà de l'àmbit quotidià.
La font del Canyo, a la selvatana població d'Anglès, és un bon punt de partida, però s'ha d'anar a pas llarg, perquè el sol desgrana ràpidament els seus raigs entre els núvols, com l'implacable rellotge de sorra de la mort. Potser per aquesta raó se m'apareix com un paratge una mica inquietant. Rossegat, però no vençut del tot per la decadència, és terra d'aplecs i de festes majors i el so de la tenora es balanceja permanentment entre les branques dels arbres, ja despullats de fulles en els darrers dies de tardor.
Més amunt, faigs, castanyers, roures i alzines, capcinegen al costat dels camins. Marges manyacs coberts de molses i falgueres van obrint via cap a Santa Bàrbara, una lleu ser?ra?lada que dibuixa cims arrodonits i a?bastables, clapejats aquí i allà per ca?ses pairals que semblen de pessebre.
A cada costat camps d'avellaners coberts de silenci, només trencats atzarosament pel murmuri de nens que juguen en la llunyania, d'un gos que borda a qui sap què i el so d'una serra mecànica que fa llenya.
Les campanes d'Anglès toquen l'hora de mitja tarda, però l'astre solar ja gairebé ha desaparegut i aviat la foscor omplirà tots els racons de la vall, giro cua i m'encamino novament cap a baix. Al bar prenc un tallat mentre a la tele retransmeten un partit del Barça.
