Trenta-nou anys i no decep gens tornar a veure-la. Fa uns dies van passar per la televisió la pel·lícula El desencanto de Jaime Chávarri. Les vicissituds dels tres germans Panero, Juan Luis, Leopoldo María i Michi i la seva mare Felicidad serveixen passatges del franquisme viscut; ara, però, les visions -confessions a cor obert- estan filtrades pel pas del temps, la sorpresa d'estar vius i asseguts al sofà de la curiositat. Forenses amatents -tabac de cargolar i vi de l'Empordà. Ara el repàs ple de retrets de la família serveix per fer-nos retrets a nosaltres, curiosament catalitzen i ens situen de joves al cinema Orient. Obrim la llibreta dels desitjos complerts i de les ambicions i il·lusions decantades, foses durant la travessia. El retrat commou i el blanc i negre ajuda que el documental -psicodrama- sigui expressionista, demolidor pla final, tancat en la duresa que el temps ha suavitzat. La pel·lícula és bona, defineix una època i al mateix temps, els personatges que llavors eren més moderns -fills escriptors- són antics i atacats pel resclosit que de vegades s'abat damunt les mirades transgressores. La mare, Felicidad, i el seu discurs, ara culpable ara justificant-se, és qui salta damunt de tots i després de tants anys es manté vigent amb comptades llums i llargues ombres. Parlen de tot i no es discuteixen, escriuen un epitafi llarg i a estones poètic dedicat a la nissaga familiar gràcies a escopir damunt la tomba del pare mort, el poeta franquista Leopoldo Panero. Revisitant El desencanto, a més de veure-hi la decadència del simbolisme franquista, apareix un fantasma, la mirada sobre allò que érem o intentàvem ser el 1976.
