Hiper- revolucionaris

06.01.2016 | 00:00
Hiper- revolucionaris

la política està en temps de pròrroga. Un nou absurd en aquesta comèdia, l'últim acte de la qual fa ja sis mesos que dura, ja que diu?menge es va desfer l'empat. Ja seria temps que l'àrbitre xiulés el final del partit, però ningú vol aparèixer com el primer que abandona el terreny de joc. Hi ha un bon grapat de gent de bona fe que no surt de la seva sorpresa. Però és que la política d'aquí no dóna per més. Tot el temps que s'havia de fer servir perquè JxSí i la CUP negociessin s'ha utilitzat principalment per anar-se empenyent i acostant-se cap el precipici, a veure a qui se li arronsaven primer les cames. En aquests casos sempre guanya qui hi té menys a perdre i això ho sap tothom. Ahir Artur Mas va comparèixer per explicar que ha tingut més paciència que Job -el personatge bíblic que no va renegar mai de Déu tot i les desgràcies que li va provocar el diable- i per lamentar la voluntat «hiperrevolucionària d'esquerres» de la CUP que, segons ell, «no ens portarà ni a la cantonada». Ara a molts convergents de tota la vida ja no els fa tanta gràcia que els seus fills i néts estiguin implicats amb la CUP o que votin la llista de l'esquerra anticapitalista. Avui cal tornar-se a preguntar qui era l'ós quan es van abraçar Mas i Fernàndez després de la consulta del 9-N. L'única virtut que tothom podria apreciar en el final d'aquest sainet és que si fins ara ens podíem guiar per intuïcions, finalment podem veure amb claredat les intencions de cada un. Però el que resulta molt extenuant és que cada pas que es vulgui donar signifiqui passar per les urnes. Cal suposar que ni la transparència, ni la coherència ni la democràcia directa no anava d'això, oi?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema