cadascú té un paisatge interior, poblat de símbols i mites, emmarcat per horitzons on es ponen les idees i els records. És una mena de barrija-barreja d'imatges i sensacions que hem anat recol·lectant sense adonar-nos-en al llarg de la nostra vida.

Aquest paisatge interior és sintagma i paradigma de la personalitat de cadascú i, a la vegada, és una projecció íntima del paisatge exterior. Tot allò que ens rodeja acaba per modelar indeleblement el nostre caràcter. Som allò que hem vist i que finalment acaba per habitar en les nostres entranyes. Som boscos i camins, sol de juny i aigua de gener.

De petit, en sentir el tacte d'un llençol, construïa dins meu un país poblat d'herois que cavalcaven damunt la neu i, quan jeia amb les meves coses sobre la catifa d'espart del quarto d'estar, em sentia com Lawrence d'Aràbia, perdut en el desert d'Aqaba.

Ara, encara, en tancar els ulls puc evocar amb detall aquell paisatge sentimental, aquell món del qual jo formava part, aquella casa blanca enmig d'una planura amb una xemeneia per on fumejava constantment la voluble fumarada dels somnis.

Marcel Proust deia que el veritable viatge de descoberta no consisteix a cercar nous paisatges sinó a contemplar-los amb una mirada renovada. I és que, a vegades no ens adonem del paisatge que ens acomboia i ens nodreix, de la mateixa manera que sovint no som del tot conscients dels pensaments que remoregen sense aturador en el nostre cervell i, ben poques vegades som capaços de veure aquest fil prim, tibant, que uneix l'un als altres.