som estadants, de fet i de dret, d'un país amb clima impredictible. No sempre plou ni neva quan se suposa que ho ha de fer, ni a gust de tothom. Aquest hivern -per exem?ple- no fa aquell fred que ens prescriu el Calendari del Pagès, el súmmum compilat de tota la saviesa popular de la Catalunya silvestre. Ja fa un parell de mesos que la pluja és escassa i que el termòmetre no baixa fins als nivells esperats en aquesta estació de l'any i els que som més d'hiverns que d'estius comencem a posar-nos nerviosos.
El temps meteorològic és un gran tema de deliberació, ho hem de reconèixer, molt més que la política o el futbol. Sempre és l'excu?sa recurrent, en tota mena de reunions socials, per començar o per acabar una conversa. Per tant, com més moguda és la situació climàtica millor, més opcions tenim d'arribar fins al cinquè pis o a la següent safata de canapès sense haver de navegar entre aquell silenci espès i perillós que ens pot abocar a la situació desesperada d'haver de deixar anar la nostra opinió en temes sobre els quals fóra millor callar.
Aquests moments de «calma climàtica» són també preocupants perquè moltes vegades solen ser auguri de situacions extremes, vents huracanats, pluges torrencials, gelades destructores o nevades catastròfiques. Aleshores la climatologia ens empeny a resar, amb la fe que cadascú guarda en el més recòndit de la seva ment, ja sigui al déu que invoquen els pagesos des de temps pagans o a aquell Crist de Fages de Climent per demanar que mesuri «la tramuntana justa que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat».
