Hi ha detalls que remeten a l'"underground" de Girona, com ara el festival Pepe Sales que cada any en Lluís Llamas i la Consol Ribas de La Penyora dediquen a un escriptor. Aquesta vegada Roberto Bolaño, potser l'únic autor que tot i haver trepitjat els carrers de Girona va muntar una literatura acurada i sense concessions -salvat de la ciutat; fera que va bastir estil saltant damunt mestres per convertir-se en un excel·lent "revenant". Havia emigrat a Mèxic, la joventut i el desig de ser poeta se l'enduia a buscar el vers perdut -no ser poeta amb garanties el va decebre i, perdut, es va abocar a la narrativa. Suïcidi de gran calatge. Explicava què hi ha darrere una idea -la terrible i desesperant literatura en la rebotiga humana-, allò que poetes com Rimbaud festejaven a París. És un somni sense concordança amb cap altre, defineix allò que no entenem. El fotògraf Joan Comalat, d'ull de falcó, li va fer una sèrie de fotos, la del cartell n'és una. Les bones idees de la Penyora representen allò que mai no ha sigut la ciutat i és lògic, és petita i encara que hi passin coses estratosfèriques en teatre, música o en sèries de televisió, es manté en la correcció "sum pauper". Bolaño va trobar el mar de Blanes, ordre líquid que el va ajudar a escriure algunes de les millors planes de la vida moderna. Un renòs del seu somni era veure la caiguda de Pinochet i l'altre, el desig de concloure el compromís que s'havia imposat. Aneu a saber si no hi ha una "ruta Bolaño" a Blanes. Era un escriptor salvatge perquè feia servir l'acidesa i la tendresa de la matèria primera que s'havia endut del cosmos mexicà. Penyora i Bolaño, vet aquí el soroll del món!
