o afirmo res que no se sàpiga quan em refereixo a la ingent quantitat d'investigacions que s'han desenvolupat fins ara, per explicar el genocidi de més 6 milions de persones a mans del règim nazi. Per moltes explicacions que s'han derivat dels estudis duts a terme a diverses àrees científiques, el cert és que és impossible admetre'n cap per justificar tal atrocitat. Els documents escrits i audiovisuals aporten una visió dicotòmica dels mandataris nazis. Eren persones d'aparença normal, en molts casos amb família i fills, amb els quals es mostraven entranyables i sensibles. Eren individus que assistien a concerts de música clàssica amb les seves esposes i manifestaven entusiasme per l'obra artística. Són famoses les imatges de Hitler jugant amb el seu cocker amb la seva parella, Eva Braun, en l'escenari idíl·lic de les muntanyes d'Àustria. I la pregunta que continua sense resposta és com aquesta cohort de militars i civils, d'una bona part de la societat, va ser capaç de tal diabòlica perversió. Els fets són massa a prop per poder raonar aquest infaust episodi del segle XX perquè, sortosament, encara queden 300 supervivents de la massacre que ens paralitzen amb els seu testimoni.
S'acaben de complir 70 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz a mans de l'exèrcit soviètic. Més d'un milió de persones hi van perdre la vida i només uns quants van sobreviure. El cartell que presidia l'entrada al Camp deia, Arbeit macht frei, el treball allibera, una ironia tràgica que defineix el perfil monstruós dels personatges que van idear els camps d'extermini. Setanta anys per no oblidar.
