ACatalunya parlar d'urbanitzacions -així, en plural-, és parlar d'una catàstrofe paisatgística. Les urbanitzacions, més o menys planificades, més o menys tolerades, solen ser un atemptat directe al medi ambient, a la sostenibilitat del territori i al bon gust.
S'estenen com una plaga, com una mena de processionària del pi i no hi ha manera de controlar-ho. Cases i casetes, amb jardins i hortets, amb pàrquings i piscines, barbacoes i qui sap quants additaments més, comprats de rebaixes, els dissabtes a la tarda, en els grans magatzems del bricolatge. Les urbanitzacions són una malura incurable, no hi ha poble que no n'estigui infectat.
Tots volen tenir la seva torre, el seu castell, i estan en el seu dret, però el país no es mereix aquest desordre, aquest caos inenarrable i, el més important, és que aquí pretenem vendre als forasters les excel·lències del nostre territori, quina mena de territori? Un paisatge parcel·lat i recosit? Un catàleg de monstruositats dignes d'un circ dels horrors?
En els darrers cinquanta anys podem ben dir que ens hem hipotecat el paisatge i els responsables no són només els polítics que han planificat aquesta monumental estafa, ni els empresaris del totxo, àvids de beneficis, ni els arquitectes que han signat obres que no haurien de deixar-los dormir, sinó també els col·laboradors necessaris, els que han comprat les parcel·les i que han volgut viure en xalets adotzenats.
Deia Jean Cocteau que "per expressar la qualitat de la nostra ànima només tenim la cara", i la cara del nostre país desgraciadament està solcada de cicatrius.
