No sabia si vindria a la cita. Ara que es rifen càrrecs al govern pensava que n’hi hauria tocat algun.
A les persones que obrim la boca, que diem no, que cridem les injustícies, no ens donen ni aigua. No interessem. Abans se’ns deia transgressors o dissidents, ara no tenen ni adjectius per qualificar-nos. Avui la diferència molesta, mola més el prozac col·lectiu.
Quines són les ombres catalanes?
En un país tan lluminós i mediterrani sempre hi ha ombres. Literàriament són tan atractives com les llums.
La feia més d’ombres de Grey
He, he, jo no faig literatura per a dones menopàusiques. Quan tracto l’erotisme ho faig des del llenguatge.
Diria que ha sigut víctima de poetes engalipadors, com la Juliette.
En tot cas una víctima amb consentiment i molt de gust. Els poetes estimen més bé, més net, més currat.
Ja serà menys.
Hi ha poetes amagats a tot arreu, són aquells paios que tenen ulls de nen i bateguen més de pressa que els altres. Deixar-se engalipar, sabent que t’engalipen, és un plaer.
I dels engalipadors en prosa?
Fins als 18 anys anava amb el lliri a la mà. La universitat em va donar les eines per detectar engalipadors de retòrica barata. Engalipa qui pot, no qui vol. A més els desencisos i les patacades et fan de ferro. I més llesta que la fam.
Ha sigut també víctima de jurats de premi literari?
Aquest tema em toca els ovaris, i més després de les dues preses de pèl dels premis Josep Pla i Ramon Llull. M’he presentat a premis nets i a premis infectats, els nets solen ser els de dotació econòmica més petita, amb jurats intel·ligents. Els jurats de premis grossos són gent poc rigorosa a qui li manen a qui ha de votar.
Les Julietes volen un Romeu?
Ni en broma! El psicoanalista diu a la Juliette que l’amor és com la biblioteca que tenim a casa: la renovem, desem llibres que ja no llegirem, busquem la novetat... O sigui que ningú no és imprescindible.
Per què situa l’acció a París, si té a la mà Girona, una ciutat viva, moderna, plena de cultura i diversió?
De jove vaig dir que em casaria amb qui em portés a París, i per si les mosques no hi he volgut anar mai.
No se m’escapi: Girona
(Riu) Girona és un decorat deliciós farcit de mals actors, somnolència i involució. Hi deu haver amors i desamors, com arreu. Però apassionament, ben poc.
