La UE es troba en una cruïlla. Ha d'intentar fer les suficients concesions al primer ministre del Regne Unit, David Cameron, perque pugui defensar la continuïtat d'aquest país a la Unió en el referèndum del juny. A la UE saben que una victòria del No i un «Brexit» colocaria la Unió en una profunda crisi, ja que obriria la caixa dels trons. I això, quan encara no s'ha solucionat la crisi del deute i Europa segueix amb crosses, no seria una bona notícia. El Regne Unit no pertany a l'euro i sempre ha defensat una Europa diferent, menys regulada, on es mantinguin les singularitats nacionals. El Regne Unit i la seva particular història defensant els equilibris al continent i amb una visió imperial no pot menysprear-se. Els que defensem més unió política i fiscal, a qui ens agradaria uns Estats Units d'Europa, encaixar les illes britàniques no és fàcil. Requereix temps i capacitat de seducció. Cal entendre que al món britànic els excesos de burocràcia els espanten tant com les infinites regulacions que es fan i desfan a Brussel·les. Londres és una de les capitals financeres del món i la capacitat d'innovació de la indústria anglesa és innegable. Segueix essent un pol d'atracció de talent de tot el món. Tant de bo la cimera que ha començat serveixi per posar punts en comú, però que no s'oblidi de pensar els errors comesos els últims anys en l'excés de polítiques d'austeritat que estan impedint una millor recuperació econòmica. Enmig de l'embolic queda el paper d'Espanya, quarta potència econòmica europea i amb una crisi de governabilitat important. El Regne Unit ens ha de preocupar, però el que de veritat ens juguem es reformar Europa i buscar el seu model de futur. No sé si els nostres líders ho tenen clar.
