arribar a la conclusió que no podíem anar amunt i avall constantment va ser molt difícil. Durant anys, milers i milers d'anys, no vam tenir un domicili conegut, una adreça postal concreta, amb carrer, ciutat i país.

Va ser a l'Orient Mitjà, fa un centenar de segles, quan sorgiren les primeres ciutats, de les quals només queden rastres fantasmals, capes superposades de pedres, que el vent del desert ha ocultat amb parsimoniosa devoció.

Els arqueòlegs són els encarregats de cercar aquests fantasmes, els de fa 10.000 anys i els de gairebé ara mateix. Els humans tenim el vici d'anar tapant les nostres vergonyes sota l'estora del planeta i l'arqueologia té material suficient per a donar feina al sector pels segles dels segles.

Cada dia en una pàgina o altra dels diaris apareix una notícia relacionada amb troballes sorprenents, però, curiosament, el que costa més de localitzar són les restes del nostre passat més recent. La Guerra Civil encara ens oculta bona part dels seus secrets, amagats en oblidades trinxeres o pregones cunetes. Encara no sabem on para el poeta de Fuente Vaqueros o aquell noi del Vendrell que fou dirigent destacat del POUM.

Amb els fantasmes passen aquestes coses, en perdre la seva condició corpòria, tornen al nomadisme primigeni i es fa molt complicat seguir-los la pista.

Hem de confiar que l'arqueologia sabrà anar recosint les peces perdudes del nostre passat, conformant un relat interpretable i que ens ajudi a deambular pel futur -tal com deia Borges- sense punxar-nos els peus amb els miralls trencats de la memòria.