fa dos dies que intento pagar l'IBI de la Bisbal a través de la mateixa sucursal d'una entitat bancària a la Gran Via de Barcelona. No hi ha manera. La persona que hi ha a caixa sempre està atenent algú, millor diria, psicoanalitzant, per la conversa que tenen. A les taules hi ha dispersos tres o quatre empleats. Alguns miren al sostre, altres miren la pantalla dels seus ordinadors o, en una de les meves visites, fan petar la xerrada. En cap cas, en la sucursal d'aquesta entitat em van mirar per dir-me si em podien ajudar. De fet, si no fos per com de complicat és treure els comptes corrents i el que els rodeja, ho faria encantat. Si fos un restaurant no hi tornaria més. Menys mal que treballo amb algun altre banc. Estem llegint des de fa temps que la revolució pendent de la banca està pendent. Que les sucursals aniran desapareixent i que tot ho farem de forma electrònica. Fins i tot, es diu que els líders de la banca del futur no seran els d'ara. Amb les sucursals passa com amb els diaris. Tothom anuncia la seva mort; però crec que sempre sobreviuran perquè sempre hi haurà gent que vulgui ser atesa personalment, com hi ha gent que li resulta millor llegir sobre paper. La banca en els últims cinc anys ha patit la pitjor crisi de la seva història, de la qual encara s'està recuperant. Ara, amb els tipus d'interès a zero, han de repensar noves estratègies i s'apropa una dura competència en l'oferta de crèdit. Però, els bancs no només han de veure com poden treure el marge en el seu negoci, sinó en com fidelitzar i tractar millor els seus clients i pensar en quins són els empleats més adequats per fer-ho.
