La crítica

26.03.2016 | 07:28
La crítica

El 1890 Jules Renard tenia només 26 anys. Feia poc que s'havia casat. Maldava per escriure i feia també poc que havia fundat Mercure de France, una revista literària, amb una colla d'intel·lectuals. És potser per això que es preocupava per les crítiques literàries, un terreny pantanós. «El dret d'un crític és renegar dels seus articles, l'un rere l'altre, i el seu deure és no tenir cap mena de convicció». Renard tenia la ploma esmolada i no s'estava d'escriure contra tothom, especialment contra els que considerava mediocres: «Hi ha en mi una necessitat gairebé incessant de dir mal dels altres i una gran indiferència a fer-los-en». A les planes del seu Journal dispara sense pietat. Escriu el que pensa i el temps, despullat de la necessitat de fer la pilota als altres -«els elogis s'inverteixen, com els diners, perquè ens els tornin amb interessos»-, demostra que l'encertava, que tenia el talent de discernir la bona literatura de la banal.
Com és natural resulta molt més fàcil criticar els altres que admetre una crítica aliena. L'amor propi de la majoria d'escriptors és molt alt i la pell, molt fina. A més, per alguna raó, els lectors xalen amb aquells que es carreguen els altres sense compassió i sovint sense raó, o amb només una part de raó. És més ben valorada una crítica despietada que no una de ponderada i ben argumentada, encara que vingui a dir el mateix. Hi ha escriptors que han aixecat el seu nom a base de trepitjar els altres. Ho sap tothom i passa a molts altres gremis. I la majoria ho aplaudeix. Sang i fetge. Què fa gran Jules Renard? Que no s'enganyava, ni ens enganya. «-Aquest llibret d'allà és meu -diu a la venedora de diaris.
-Ah! Doncs miri, encara no n'he venut cap.»

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema