F a temps que la UE és més una fal·làcia que una realitat. Amb les presses de formalitzar la unió que superés les fronteres dels països candidats a integrar-se en un espai supranacional es va decidir desplegar la unió monetària tot creant la zona euro. De sobte, ens vam adonar que pagàvem més pel mateix que amb la pesseta, que els impostos pujaven i que, poc a poc, les decisions pressupostàries ens venien donades des de fora. Tot eren quotes, la de la llet, dels cereals, del vi, de l'oli, i ens vam anar acostumant a rebre arrambatges per part dels governants que ens recordaven, de forma insistent, que gastàvem massa i havíem d'estrènyer el cinturó. La Casa Gran s'havia començat per la teulada, la Unió Econòmica es va anteposar a la Unió Política pel que la cessió de poders dels 28 països a un únic govern encara no s'havia escenificat. Malgrat que existeix el Consell Europeu, les directrius les prenen Alemanya i França, singularment les seves entitats financeres, fent que la resta es vegi obligada a assumirles seves decisions, sense remissió. Amb la crisi dels refugiats, l'espai Shengen corre el risc d'esfondrar-se. El primer ministre holandès, Mark Rutte, que ocupa la presidència de torn de la UE assegura que Shengen mostra esquerdes i fissures pels controls i tanques frontereres. Els atacs a Brussel·les han posat de manifest la descoordinació policial entre països i la negligència del govern belga a l'hora de protegir la ciutadania. A correcuita hem mirar d'unir aquesta Europa que es fragmenta per moments.
