Contràriament al que es pugui pensar, la primavera no és un invent dels poetes ni dels pintors, la primavera és un estat del temps, que reposa com una vànova flonja damunt del paisatge.
Hi ha indrets on el paisatge està sempre en estat pur. Vull dir, que s'hi pot percebre tot allò que esperem d'un paisatge, on els colors s'acomoden al registre tonal d'una pintura a l'oli i els sons sorgeixen harmoniosament, com en una banda sonora.
Quan arriben els primers dies de primavera, el pla de Martís és un d'aquests paisatges extraordinaris. Entre la muntanya del Mont i Banyoles es dibuixa una mena de triangle arrodonit, els vèrtexs del qual serien els nuclis de Seri?nyà, Melianta i Esponellà, tancat per les aigües del Fluvià que s'amaguen, al nord, entre petites bosquines d'alzines i roures.
Un sol que es desperta, entre ?l'anyil que taca el mar de Roses, il·lumina durant tot el dia els camps i un vent suau pentina constantment el borrissol que acaba de néixer entre els marges.
Aigües subterrànies, que van i vénen de l'Estany de Banyoles, sorgeixen capriciosament aquí i allà, al voltant dels camps de conreu on creix la userda i el blat.
A vegades, la gent com jo, ens aturem a la vora de la carretera de Martís i baixem del cotxe, esglaiats per la magnitud de la bellesa de l'entorn, alcem els braços per intentar copsar el fil de vida que mai no s'atura i que lliga els dies que se succeeixen els uns als altres en una perseverant grisor, per constatar amb enfebrat fervor que, malgrat la nostra mediocre existència, ens ha tocat en gràcia una pàtria ben bonica.
