Existeixen moltes maneres d'expressar una mateixa idea. Es poden canviar paraules, temps verbals o estils discursius, però el to de la veu és el tret revelador del tarannà de l'emissor de la comunicació. Cadascú de nosaltres té com un to determinat que ens identifica inexorablement. Aquest to té tants matisos com temperaments i es detecta al cara a cara, a l'espai virtual, a la literatura i al correu electrònic. Per això, el to arrogant i superb es manifesta amb un caràcter desagradable i ofensiu de disculpa impossible. L'acompanya un contingut irònic, mordaç i que tendeix a la desqualificació de l'altre. Sovint és símptoma d'una personalitat feble i d'immaduresa intel·lectual.
Un de tants exemples ens el brinda una conversa telefònica entre Enrique Ortiz, l'empresari que ha confessat haver finançat il·legalment el PP valencià, i David Serra, exvicesecretari d'organització del PP regional. Si el contingut és ja lamentable, pel menyspreu al respecte i a la dignitat de la societat, el to abominable dels dos personatges és petulant i ordinari. Carregat de sons desagradables i riures sonors, el tal Serra explica que s'ha embutxacat 35 milions d'euros per a la seva jubilació, entre bromes grolleres de l'Ortiz que, entre l'enveja i falsa admiració, el felicita. És el to burlesc d'uns amics que denota haver viscut junts experiències molt sòrdides, una actitud de riure's de tothom perquè ells són més espavilats. Malauradament no és un guió d'una pel·lícula de Berlanga, que potser l'hauria rebutjat per grotesc i exagerat. Escoltar-lo fa feredat per la impunitat que desprenen. El to mai enganya, perquè delata com som i com considerem l'altre.
