Tothom vol semblar eficaç i tothom vol que els altres no ho semblin. Així, de retop, es permeten anar donant lliçons, es posen per sobre dels altres i fan carambola. La política espanyola es podria resumir d'aquesta manera. La impressió que produeixen aquestes maniobres orquestrals és força lamentable. El Ministre Montoro és un especialista del ram. S'asseu rere el micròfon amb quatre papers sobre la taula i va repartint estopa. Els culpables són sempre els altres, diu. I els altres són sempre els mateixos: catalans, valencians... Uns dies després de les declaracions del Ministre d'Hisenda, que des del punt de vista de les finances no serveixen absolutament per res, l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) li ha picat la cresta. L'acusen de fer «reduccions simplistes» i afegeixen que la manca de marge de les autonomies infrafinançades comporta que ja no puguin reduir despesa. Tampoc no poden augmentar els ingressos. Ah, carai!
Tant és, però. Això ja no serà notícia a molts diaris. Ni el govern en funcions, ni cap dels governs de les comunitats que han «complert» ho tindran en compte, simplement perquè no els interessa. És la part de la política que ens fa avorrir la política.
A Catalunya passen coses semblants. Hi ha qui desobeiria cada dia i hi ha qui vol desobeir un sol dia, l'últim, quan tot sigui a punt per passar de paraules a fets. Mentre no arribin els fets, tot seran paraules llançades monòtonament contra els altres. Seguim, doncs, en el terreny de les caramboles. La grandesa, si arriba, potser ni la sabrem reconèixer. Diu un amic que el final del franquisme va ser exactament igual. Mediocritat en dansa. No perdem l'esperança, però. Si serveix per fer el salt, és clar.
