Els trens d'alta velocitat que es mouen per la geografia peninsular es van veure obligats a posar un vagó del silenci a causa de les reclamacions de molts usuaris. Anar en TAV podia arribar a ser un martiri. Sempre et trobaves un grapat de persones parlant constantment per telèfon sobre la seva vida professional i personal. I no precisament parlaven fluix. Dels mòbils podies acabar aprenent totes les melodies impossibles que mai t'imaginaves. Tampoc faltava la possibilitat de coincidir amb grups d'amics, joves o grans, que anaven de viatge a qualsevol lloc, i que la feien petar tota l'estona. Una vegada hi havia un grup de jubilats gironins que es van passar una bona part del viatge parlant del bé i del mal. Efectivament, el silenci era impossible. Per això es van inventar el vagó del silenci. Però, mira per on, les vegades que l'he agafat tampoc fa virtut del seu nom. Sempre algú -jo mateix o altres persones- acaben cridant l'atenció als despistats que o no saben que estan en un vagó silenciós, són analfabets o maleducats. Ahir, només quan el revisor va avisar per tercer cop un parell de joves que no paraven de xerrar, aquests van quedar-se muts. Un dia, en dir-los a una parella si els importaria anar a parlar a la cafeteria, un va responde: «Cert, se m'havia oblidat que és el vagó del silenci». Ja no només diu molt de la nostra societat que s'hagi de preparar un vagó especial del silenci, com que en aquest vagó hi hagi qui no en faci cas. Passa com amb la gent que no té cura del medi ambient, que embruta, que ha perdut el mínim de sentit cívic: tampoc saben callar ni respectar els altres. Tan bonic que és el silenci.