Fa uns dies un periodista cultural que encara conserva aquella curiositat i aquell engrescament que no s'haurien de perdre mai i que no està fet malbé pels afalacs, escrivia d'un autor que era «un dels homes de lletres més actius i, paradoxalment, més desconegut del país». Acaba de treure llibre i el periodista s'hi ha acostat sense apriorismes ni prejudicis i l'ha entrevistat com hauria fet amb qualsevol altre escriptor. No és el més habitual. No hi ha paradoxa, en realitat. Hi ha el de sempre. I és francament trist veure com hi ha gent que, per més feina que faci, serà sempre un perfecte desconegut, independentment de la qualitat de la seva obra. Cada llibre que publiqui serà com el primer. Aigua a mar.

Qui se sap moure bé acumula premis i distincions. Diguem-ho clar, és més útil moure's bé que fer una bona obra. A la universitat, igual. Fer passadissos sol tenir rèdit. Fer passadissos, estudiar i fer bons treballs sol ser incompatible perquè els dies són limitats. A la vida passa just el contrari del que es predica des de les trones, tant és si qui predica és el professor o són els pares o els avis. Anem difonent la teoria de l'esforç i de la feina ben feta, encara que cada dia la realitat ens demostri el contrari. Sort que la mainada fa un cas relatiu dels consells que reben.

I és que normalment estem massa enfeinats per mirar què han fet els altres o per llegir el que han escrit. És més fàcil pensar que, si no és gaire conegut, és que no val gaire res. En fi, tot és complex, però ara que parlem tant de com hauria de ser la nova república catalana doncs, posats a demanar, a mi m'agradaria una meritocràcia ben refeteta. És veritat que vol més feina, però segur que el resultat s'ho val.