El periodista Albert Soler publica «La família Joad a Disneylàndia» (Edicions El Llop Ferotge), una recopilació de les columnes d’òpinió que publica a Diari de Girona des de l’any 2002.

Té fama de polemista cabró.

Està malament que ho digui, però un gran percentatge de lectors són ­analfabets. Ho noto quan diversos d'ells m’escriuen. O bé no han entès el que jo deia, o no han enxampat la ironia. Els diaris en lloc de paelles haurien de regalar diccionaris.

Qui és Albert Soler?

Argentí havies de ser! M’estàs psicoanalizant? Sóc un tipus que no té bàndols. I si el té, està sempre contra els gilipolles, siguin del color que siguin.

Ha tocat gairebé tots els temes. És un filtre del que passa allà fora. Quin ensenyament li queda?

Vaig aprendre una cosa que utilitzo amb gust. Que la gent que té poder, la crítica per si sola li rellisca. En canvi els molesta la crítica amb sarcasme, amb ironia.

Girona és un dels teus temes favorits. Quin tipus de ciutat és Girona?

Ja! (Riu). És un fotut parc temàtic. No té res a veure el que és el centre ­històric, pensat només per a turistes, amb la resta de la ciutat. Després hi ha una altra Girona que és la dels barris perifèrics, més o menys deixada de la mà de Déu, i el que passi allà a ­ningú li importa. El que importa és tenir el parc temàtic en condicions perquè vinguin quatre jubilats a fer-se selfies.

Quina gent viu a Girona?

Per sort hi ha cada vegada més barreja i més immigrants. El que és la «Girona profunda» està quedant diluïda demogràficament, però segueix tenint molt poder. Una Girona profunda que no ha canviat res des que la va retratar Pla fa un segle. Gent aferrada a les tradicions. Que no els toquin les campanes de la catedral, que no els toquin... els collons, en una paraula. Es casen entre ells, viuen entre ells...

Els Joad d’«Els raïms de la ira» buscaven sobreviure. El viatge que emprenen els Joad actuals (nosaltres) té una altra finalitat.

Els Joad som tots nosaltres, els purs pringats. No només els de Girona, sinó els de Catalunya i de tot Espanya. És Disneyland perquè ens han fet creure que vivim en una societat magnífica, en una ciutat magnífica, en un país magnífic... com si estiguéssim en un parc d'atraccions. El Món Feliç d'Aldous Huxley. Només que ell no s'hagués imaginat una cosa així ni fart de LSD.

Sembla que li agrada bombardejar aquesta Disneyland somiada.

Serà un bombardeig sense víctimes. Més que destruir-la el que vull és que els Joad del present ens adonem que ens estan enganyant. Que ens estan construint ciutats i països que són de mentida. Que no són per a nosaltres.

Qui seria Walt Disney? I Mickey?

El «procés» és el Whalt Disney de Catalunya. Ens està dissenyant un país que no existeix, de cartró pedra, un país de fantasia en què tot serà bonic i totes les nenes es casaran amb el príncep. Però mentrestant, en la realitat, ens van donant pel cul. I Mickey (riu)... Crec que serien les xarxes socials, col·laboren i dóna la benvinguda a Disneyland de forma alegre, perquè no ens hàgim de preocupar de res.

Vostè ha creat una «Solerlàndia», una «Soler City». Per cremat que estigui el seu paisatge, genera anticossos.

«Solerlàndia» és una ciutat o un medicament? No crec que generi anticossos. Em conformo a escriure el que em sembla. I si a algú l’ajuda a pensar una mica, doncs encantat. I si a algú l’ofèn, més encantat encara. Procuro no escriure el que vol el lector, sinó que el lector vulgui llegir el que jo escric.