Els colors de les ciutats d'ara són colors artificials, hi predominen els tons de la pintura plàstica, del vidre i dels materials sintètics, amb totes les seves gradacions i degradacions. La llum reverbera en l'asfalt i en els metalls dels automòbils, els colors sorgeixen dels aparadors i dels rètols lluminosos.

Els pigments de la terra i de les pedres amb què es fornien les cases, els mercats, els palaus i les esglésies, i que donaven un to característic a cada ciutat, s'han anat esvaint per deixar pas a l'amorfa uniformitat a la qual ens veiem abocats de mica en mica.

Malgrat tot, cada ciutat conserva encara algunes essències cromàtiques pròpies. A Barcelona predominen el cobalt, el morat i el taronja, una barreja volguda i present gairebé a tots els racons; Tarragona la sobrevolen els tons rosacis i el bronze de la teula romana, Lleida es veu d'un verd pàl·lid i d'un blau ceruli, l'Hospitalet respira entre la gamma carmesí del rajol, Badalona és d'un canyella trencat, Terrassa flueix entre diverses gradacions de gris, de caqui i de coure -gairebé igual que Sabadell- i a Girona hi predominen l'albercoc, el vermelló i aquell ametista que anotà Sagarra.

Tots els matisos es condensen en els racons i a les cantonades, es dilueixen per les voreres, sota els arbres dels parcs i entre la bigarrada gernació que camina atrafegada amunt i avall. Els colors queden com un pòsit compacte quan l'hivern ho enterra tot entre boires i foscors, i sorgeixen novament amb la llum retrobada de les primaveres. Els colors d'una ciutat són testimoni del temps, de l'espai i de la memòria.