El temps és com una mena de baf estrany que es produeix en les entranyes de les màquines i en les dels humans. Sorgeix de les xemeneies de les fàbriques, dels tubs d'escapament dels automòbils i de les boques panteixants de les persones. El temps s'instal·la entre els núvols que passen i després s'evapora, s'extingeix com totes les coses d'aquest món.
Nosaltres som producte d'aquest temps passatger, però les aparences ens lliguen amb realitats que ens ultrapassen amb anhels diversos. Som el que semblem, el que representem, vivim en el fil d'una ganiveta molt afilada i, quan ens talla, ho fa de biaix.
Som el que som, a la menuda i a l'engròs. Ens expressem amb la llengua que vam aprendre de petits i escrivim mots obtusos en un quadern de butxaca sense pautes, per poder deixar constància dels somnis més nebulosos.
Som un alè de vida que es va dissolent com un terròs de sucre en aigua de farigola, i al final, quan ja tot ens ha vençut, només resta de nosaltres un grapat de pols i un nom emmarcat entre dues dates, en la làpida del nínxol d'un cementiri de poble.
Som de la manera com morim, però quan arriba aquest moment ja és massa tard per ser alguna cosa, a menys que hàgim deixat testimoni de la nostra vida i que algú l'hagi llegit. La vida ens obliga a viure, però l'escriptura ens empeny a transcendir i tota l'eternitat ens espera, més enllà de les humanals cabòries i de la realitat difusa dels nostres afanys. Quan arriba l'hora som les paraules justes, sense folgances ni estretors i tot esdevé coherent: la vida a la menuda i la mort a l'engròs.
