l'APUNT FINAL

La mort

01.05.2016 | 00:00
La mort

Per casualitat i a hores petites m'assalta la veu d'Ian Anderson (Jethro Tull), estic fora límits, a l'intramuralla dels temps severament reculats. A Girona, encara, es pot escoltar bona música, de vegades, cau a les llambordes el goteig de suor de músiques i escrits perduts on hi habita l'esperit d'un escriptor reencarnat en disc-joquei que punxa i punxa. La música funerària acompanya allò que vam ser. És l'últim demiürg modern, sap que representa cada tema, s'assadolla del seu poder. Des d'una petita cabina governa el món. És viu Robert Fripp, o la Marianne Faithfull? Què se n'ha fet de Fèlix Papalardi o d'aquell pianista que tocava en els primers discos dels Stones? Qui és viu? Si no vols pensar, queda't a casa. He pensat i als Quatre Cantons, massa cantons! Sentia el rock and roll suicide, de Bowie, i la remor de Prince. Morts. Quan l'àngel de la putrefacció del Barri Vell, m'obre la porta de casa, penso, per què no en sé res de Robert Fripp i de King Crimson? Diuen que pel fet d'estar viu tens perspectiva -llarga vistes- i sort. Per què no sé res de Ray Davies? La mort dels ídols afecta, però mata veure'ls morir. A cada generació li toca viure-ho, interpretar-ho i, potser, riure. La sort de la mort és un fantasma que elimina, desmunta i endreça tot allò que ha sigut i que mai més no tornarà a ser. Aventuro la mort en Gimme Shelter dels Rollings Sstones, els grans "nosferatus del rock". A banda d'aquesta anada hi ha qüestions lligades amb un fil d'admiració, el llibre Octubre de Pairolí. La mort sempre sorprèn, desfà i ensuma tot el que és viu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema